Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’agost del 2017

Margarita Alvarez: Barcelona ¡viva! contra la destrucción














Dicen que el amor es ciego y el odio lúcido. Pero esto no hace al último mejor que el primero; la frase no representa en modo alguno un elogio del odio.
Amor y odio son pasiones y por lo tanto ambos pueden cegarnos, a veces hasta la obsesión. Pero lo hacen de modo distinto modo y con distintas consecuencias. 
Mientras que en el amor,  de entrada, tendemos a idealizar al otro, a no ver o a no dar importancia a lo que no nos gusta de él, cuando sentimos odio, por el contrario, no vemos otra cosa, reduciendo al otro a no ser más que eso que aborrecemos, un desecho insoportable e indigno de existir.
El amor entonces nos une al otro, favorece el lazo social, mientras que el odio lo destruye. 
El amor,  en su sentido amplio, es necesario para construir relaciones duraderas. No me refiero ahora  al amor en el sentido del enamoramiento ciego sino al amor que llamaré para contrastar "lúcido": a aquel más complejo o advertido que no ciega respecto al otro y sus diferencias, pero que en lugar de llevar a rechazarlas, conduce a respetarlas, es decir, a aceptarlas. Esta vertiente del amor es necesaria para que pueda haber relaciones estables de pareja más allá del enamoramiento inicial, pero constituye también el cimiento mismo de cualquier civilización que sea sostenible, es decir, soportable para todos aquellos que viven en ella.
Si enfocamos las grandes religiones de la humanidad como sistemas de ordenamiento y regulación social -de cada cual en su relación consigo mismo y con el otro-, es decir como programas civilizatorios, todas ellas coinciden de algún modo en el precepto del amor.
No hay civilización posible sin aceptar en mayor o menor medida la diferencia con el otro. No hay civilización viable que se fundamente solo en la ceguera del odio.
Pero este modo de vínculo que respeta las diferencias no es primero ni espontáneo, como no lo es ninguna civilización, fruto siempre de los pactos necesarios para la convivencia. Es una decisión, es decir, una elección. Y hay que sostenerla y trabajarla.
El llamamiento actual a la Yihad que sostienen los terroristas  del Daesh no es un llamamiento civilizatorio, para construir una civilización mejor, es un llamamiento a la destrucción. Es un llamamiento contra la otredad, en principio la que implica para ellos el llamado  Occidente, pero no solo: es un llamamiento contra cualquiera que no sea igual, que sea diferente, ya se trate de los jóvenes que se divierten en París o de los que lo hacen en Bagdad; contra los que rezan a otro dios que el de la destrucción, ya lo hagan en una sinagoga, una iglesia copta o una mezquita chiíta. 
Es un llamamiento no solo contra la otredad en el otro sino también contra aquella que cada uno porta en su interior, a menudo sin saberlo, eso diferente que paradójicamente nos hace sentirnos vivos. 
Es un llamamiento contra la alegría de la vida, entendiendo por ello la alegría de estar vivo, que no se desprende necesariamente de estarlo.
Es entonces un llamamiento contra la humanidad  misma y, por tanto, contra cualquier posibilidad de civilización. 
No hay civilización para la muerte, aunque ellas nos resulten pesadas y nos mortifiquen. Las civilizaciones son solo invenciones humanas para regular lo más posible el odio entre los hombres y permitirnos vivir un poco bien. Son inventos perecederos: cada una nace y se acaba. Cada una, a su modo, triunfa y fracasa. Pero mientras duran son inventos necesarios. No hay vida vivible por fuera de una de ellas, sin un Otro simbólico que regule para cada uno las pasiones propias y el lazo con los otros.
Ayer regresé a Barcelona, mi ciudad, temiendo que  tras el atentado ya no fuera la misma. Y quizás nosotros no lo seamos, me refiero a  los barceloneses (entendiendo por ellos a todos aquellos, oriundos, residentes o turistas  a los que nos gusta la ciudad). Seguramente algo ha cambiado en nuestro interior después de haber experimentado con dureza nuestra vulnerabilidad. 
Pero la ciudad sigue igual. Barcelona no tiene miedo. Nosotros, cada uno de los barceloneses, sí, tenemos miedo por supuesto, no estamos locos. Pero no tenemos miedo del miedo, no seremos vencidos por él. Las ganas de vivir que nos inspira esta ciudad tradicionalmente tolerante  y respetuosa con las diferencias, es superior al temor que nos causa lo mortífero del mundo y del Otro.
No hay odio que pueda con su mediterraneidad: con las   múltiples idas y venidas de pueblos y civilizaciones, con su lugar de encrucijada, con sus mezclas culturales insólitas y su continua reinvención.
Que el odio no pueda con la vida es la verdadera vocación de la civilización, la verdadera responsabilidad, el llamamiento que importa, al que todos, sin dudas y sin excusas, debemos responder.

diumenge, 27 d’agost del 2017

Neus Carbonell: La ciutat més estranya, després del 26-A

Les manifestacions contra el terrorisme formen part de la política, només cal repassar el context i les imatges de les manifestacions que es van fer a Espanya contra el terrorisme d’ETA o les multitudinàries manifestacions l’endemà de l’11-M. Ahir, doncs, també va ser una manifestació política. I, tanmateix, avui molts articulistes se’n lamenten. Aleshores,  què és el que incomoda de la política que es va fer evident ahir?

De manera ben diferent al que s’ha anat succeint darrerament com a resposta a d’altres atemptats de signe gihadista, la proclama unànime no va ser “Tots som Les Rambles” o “Tots som Barcelona”, sinó aquest lema estrany de “No tinc por” que, el fet que sorgís espontàniament, no el fa menys estrany. No hi ha cap mena de dubte que darrera la divisa s’escolta la denegació freudiana. Tanmateix, a qui va dirigida aquesta crida? Considerant el que va passar ahir, semblaria que a l’ISIS de ben segur que no. Una piulada d’un enginy sarcàstic  indicava que els de l’Estat Islàmic a hores d’ara no deuen saber si han fet bé o no a Barcelona.

La premsa del 27 d’agost, un dia després de l’esdeveniment, va plena plens d’articles que, des de posicions ben diverses, reflecteixen l’estranyesa de la manifestació. Potser Antoni Bassas és qui ho ha dit més clarament  en la seva crònica al diari Ara, “La manifestació més estranya”, però també el cinisme de Pérez Andújar a El Periodico, la ira i les amenaces de El Español, la ràbia de El País, la mesura d’Iu Forn a El Nacional,  la justificació de Pablo Iglesias a la televisió, són algunes mostres de la perplexitat davant del que va passar. Però.... exactament, què va passar?

La manifestació va ser contra el terrorisme, sí, però va prendre els arguments de l’extrema esquerra (des de la CUP fins a Noam Chomksy) segons els quals els nostres governs en són responsables en tant que negocien amb estats que financen el terrorisme. De manera que la manifestació es va acabar convertint en una manifestació en contra dels qui l’havien convocada i hi anaven a la capçalera. De fet al PP això és la segona vegada que li passa a Barcelona. Ja el 2004 la convocatòria de  la manifestació contra els atemptats de l’11-M se li va girar en contra. En qualsevol cas, com és que una part important de la ciutadania va abraçar tan ràpidament els arguments de l’extrema esquerra i va estar disposada a exhibir-los?

Va ser una manifestació que ha deixat molta incomoditat, també, per l’evident capacitat de mobilització de l’independentisme al qui no li va caler fer ni un sol crit d’independència per exhibir la seva força a un mes del referèndum de l’1 d’octubre. Aquells a qui no els va molestar en el seu dia que el nacionalisme espanyol capitalitzés les manifestacions contra el terrorisme etarra avui els molesta Barcelona. Política, política, política....

D’altra banda, es va fer un esforç evident de visibilització de la comunitat musulmana, crits contra la “islamofòbia”, crides a a pau i a la convivència. Finalment, hi havia banderes republicanes, espanyoles, estelades, senyeres.  Una multiplicitat d’uns que no fan un tot.


L’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi s’ha convocat el proper mes de novembre en les seves jornades anuals a treballar sobre la qüestió de les identificacions, com llegir des d’aquesta perspectiva els darrers esdeveniments de Barcelona?

Sens dubte, el primer a subratllar és el poc respecte a alguns semblants de part dels manifestants. El Rei va ser  xiulat, acte que posa la monarquia espanyola en una feblesa extraordinària. No m’imagino res de semblant a França, posem per cas, on el president de la República ho és de tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu signe polític. També el govern espanyol en pes va ser escridassat, però no el govern municipal ni el de la Generalitat.

Lacan no va parlar de societat, sí, però, de llaç. Cada discurs és una forma de llaç social. A Barcelona de llaç n’hi va haver, amb gestos sorprenents: les flors donades als policies, la presència aixoplugada de la comunitat musulmana, la riuada de manifestants que va baixar fins al mosaic de Miró a deixar-hi una flor, una espelma o una nota. I, sobretot, sobretot, el fet que no hi va haver cap incident violent, malgrat la radical diferència de posicions polítiques. Els llaços es mostren singulars, resistents a unificar-se sota cap bandera, ni tan sols sota cap eslògan.

Cert que l’atac terrorista ha ferit el cor de Barcelona. La resposta espontània de la gent ens indica que la violència dels terroristes ha tocat aquella part íntima singular de cada ciutadà. Identificació amb les víctimes, segur, però la identificació no ha mobilitzat la por de perdre el que som sinó que ha fet evident la pregunta incerta de qui som. La diversitat de veus i posicions mostren la divisió de l’ésser quan les insígnies que el recobreixen són inconsistents. Aquests dies, i especialment a la manifestació del 26-A, s’ha vist una Barcelona que no sap ben bé què és, malgrat la vehement eloqüència de l’alcaldessa.

Així, doncs, assistim a una ciutat més preocupada pel que pot o vol ser, que no pas segura del que és. Barcelona ha mostrat una diversitat irreductible ni tan sols davant d’un incident amb tots els elements per provocar una identificació col·lectiva. Caldrà concloure, doncs, que Barcelona és una ciutat estranya, que sempre ho ha estat? En efecte, Barcelona, que té nom femení, és una altra fins i tot per a ella mateixa. Ens correspon als barcelonins saber fer amb aquesta alteritat de la millor manera, i la millor manera serà la que sapiguem inventar, això sí, un per per un. 

Neus Carbonell
27 d’agost 2017



Rel i Llamp - octubre 2018

16/10/2018 —  Carta Aberta da Escola Brasileira de Psicanálise em defesa da Democracia. —  Les discours qui tuent. Forum Zadig en Belgiqu...