(Extractes de la Nota sobre la supressió general dels partits polítics.)
El mot “partit” és pres aquí segons la
significació que té en el continent europeu. El mateix terme en els països
anglo-saxons designa tota una altra realitat. Aquesta realitat té les seves
arrels en la tradició anglesa i no és transportable. Un segle i mig
d’experiència ho mostra prou bé. Hi ha en els partits anglo-saxons un element
de joc, d’esport, que només pot existir en una institució d’origen
aristocràtic; tot és seriós en una institució que, al començament, és plebea.
La idea de partit només entra en la concepció
francesa de 1789 com un mal a evitar. Però hi ha haver el club dels jacobins.
Era en principi només un lloc de discussió lliure. No va ser cap mena de mecanisme fatal el que
el transformà. Va ser únicament la pressió de la guerra i de la guillotina que
en va fer un partit totalitari.
Les lluites de les faccions sota el terror van
ser governades pel pensament tan ben formulat per Tomski: “Un partit al poder i
tots els altres a la presó”. Així en el continent europeu el totalitarisme és
el pecat original dels partits.
És per una banda l’herència del terror i per
una altra la influència de l’exemple anglès el que instal·là els partits en la vida pública europea. El fet que existeixin no és de cap manera un
motiu per conservar-los. Només el bé és un motiu legítim de conservació. El mal
dels partits polítics salta als ulls. El problema que cal examinar és si hi ha
un bé que guanyi sobre el mal i que faci llur existència desitjable.
Però hi ha molt més a qüestionar: Hi ha en ells
mateixos una parcel·la infinitesimal de
bé? Són l’estat pur del mal o quasi?
Si són el mal, és cert que en els fets i en la
pràctica no poden produir sinó el mal. És un article de fe: “Un bon arbre no
pot mai fer fruits dolents, ni un arbre podrit fer fruits bells”.
Però cal conèixer d’entrada quin és el criteri
del bé.
Aquest no pot ser sinó la veritat, la justícia
i, en segon lloc, la utilitat pública.
La democràcia, el poder del nombre més gran, no
són béns en si mateixos. Són mitjans en vistes del bé, considerats eficaços ja
sigui amb raó o sense. Si la República de Weimar, en lloc de Hitler, hagués
decidit per les vies més rigorosament parlamentàries i legals de posar els
jueus en camps de concentració i de torturar-los refinadament fins a la mort,
les tortures no haurien tingut més aroma de legitimitat de les que tenen ara. O
una cosa semblant no és concebible.
Només el que és just i legítim. El crim i la
mentida no ho són en cap cas.
El nostre ideal republicà procedeix enterament
de la noció de voluntat general que devem a Rousseau. Però el sentit de la
noció ha estat perduda gairebé de seguida ja que és complexa i demana un elevat
grau d’atenció.
El veritable esperit de 1789 consisteix a
pensar, no pas que una cosa es justa perquè el poble la vol, sinó que en
determinades condicions el voler del poble té més possibilitats que cap altre
voler de ser conforme a la justícia.
Hi ha moltes condicions indispensables per
poder aplicar la noció de voluntat general. Dues han de retenir particularment
l’atenció.
Una és que en el moment que el poble pren
consciència d’un dels seus volers i l’expressa, no hi ha cap espècie de passió
col·lectiva.
Si una sola passió col·lectiva pren un país, el país és enterament en
un crim. Si dues o quatre o cinc o deu passions col·lectives el divideixen, aleshores és dividit en
moltes bandes de criminals. Les passions divergents no es neutralitzen, com és
el cas per un polsim de passions individuals foses en una massa; el nombre és
massa petit, la força de cadascuna és prou gran perquè hi pugui haver
neutralització. La lluita les exaspera. Xoquen amb un brogit infernal que fa
impossible d’escoltar fins i tot un segon la veu de la justícia i de la
veritat, sempre quasi imperceptible.
Quan hi ha passió col·lectiva en un país, hi ha la probabilitat que no
importa quina voluntat particular estigui més a prop de la justícia i de la raó
que no pas la voluntat general, o més aviat que allò que en constitueix la seva
caricatura.
La segona condició és que el poble expressi la
seva voluntat en relació als problemes de la vida pública i no només faci una
elecció de persones. Menys encara una elecció de col·lectiu irresponsables. Car la voluntat general
no té res a veure amb una elecció d’aquesta mena.
Si hi va haver en 1789 una certa expressió de
la voluntat general, tot i que es va adoptar el sistema representatiu a manca
de saber-ne imaginar cap altre, va ser en tant que hi va haver alguna altra
cosa que eleccions. Tot el que hi havia de viu a través de tot el país –i el
país desbordava aleshores de vida— havia buscat expressar un pensament
mitjançant l’òrgan dels quaderns de reivindicacions. Els representants en gran
part s’havien fet conèixer al llarg d’aquesta cooperació en el pensament; en
guardaven l’escalfor; sentien el país atent a les seves paraules; vigilants que
elles traduïssin exactament les seves aspiracions. Durant algun temps—poc
temps—van ser veritablement simples òrgans d’expressió per al pensament públic.
Una cosa semblant no es va produir mai més. La
sola enunciació d’aquestes dues condicions demostra que no hem conegut mai res
que s’assembli ni de lluny a una democràcia. En el que anomenem per aquest nom,
mai el poble ha tingut ni l’ocasió ni els mitjans per expressar cap opinió
sobre la vida pública; i tot allò que escapa els interessos particulars està
lliurat a les passions col·lectives, les quals són sistemàticament, oficialment encoratjades.
(...)
Per tal d’apreciar que els partits polítics
segons el criteri de la veritat, de la justícia, del bé públic, convé començar
per discernir-ne els caràcters essencials.
Se’n poden enumerar tres:
Un partit polític és una maquinària de fabricar
passions col·lectives.
Un partit polític és una organització
construïda per exercir una pressió col·lectiva sobre el pensament de cadascú dels éssers humans que en son
membres.
El darrer fi, i, en darrera anàlisi, l’únic fi
de tot partit polític és el seu propi creixement, i sense límit.
Per aquest triple caràcter, tot partit és
totalitari en germen, en aspiració. Si no ho és en fets, és només perquè
aquells que l’envolten no ho són menys.
Aquests tres caràcters son veritats de fet
evidents a qui sigui que s’aproximi a la vida dels partits.
(...)
La fi d’un partit polític és una cosa vaga i
irreal. Si fos real, exigiria un gran esforç d’atenció, car una concepció del
bé públic no és una cosa fàcil de pensar. L’existència d’un partit és palpable,
evident, i no exigeix cap esforç per ser reconegut. De manera que és inevitable
que el partit sigui en ell mateix el seu propi fi.
Des d’aleshores hi ha idolatria, car només Déu
és un fi en ell mateix.
La transició és fàcil. Es posa l’axioma que la
condició necessària i suficient per tal que el partit serveixi eficaçment la
concepció del bé públic en vista del qual existeix és que posseeixi una gran
quantitat de poder.
Però cap quantitat finita de poder no pot mai
ser de fet vista com suficient, sobretot un cop obtinguda. El partit es troba
de fet, per l’efecte de l’absència de pensament, en un estat continu
d’impotència que s’atribueix sempre al poder insuficient del que disposa.
Essent l’amo absolut del país, les necessitats internacionals imposen límits
estrets..
Així, doncs, la tendència essencial dels
partits és totalitària, no només en relació a una nació, sinó en relació al
globus terrestre. Això és precisament perquè la concepció del bé públic pròpia
de tal o tal partit és una ficció, una cosa buida, sense realitat, que imposa
la recerca del poder total. Tota realitat implica per ella mateixa un límit. El
que no existeix mai del tot no és limitable.
És per això que hi ha afinitat, aliança, entre totalitarisme i mentida.
Molta gent, és cert, no busca mai un poder
total, aquest pensament els fa por. És vertiginós i cal una espècia de grandesa
per sostenir-lo. Aquesta mena de gent quan s’interessa en un partit,
s’acontenta de desitjar-ne el creixement, però com una cosa que no comporta cap
límit. Si hi ha tres membres mes aquest
any que l’any anterior, o si la col·lecta ha comportat cent francs de més, aleshores estan contents. Però
desitgen que això continuï indefinidament en la mateixa direcció. Mai
concebrien que el seu partit no pogués tenir més membres, més electors, més
diners.
El temperament revolucionari porta a concebre
la totalitat. El temperament petit burgès porta a instal·lar-se en la imatge d’un progrés lent, continu i
sense límit. Però en tots dos casos el creixement material d’un partit esdevé
l’únic criteri en relació al qual es defineixen en totes les coses el bé i el
mal. Exactament com si el partit fos un animal a engreixar, i que l’univers
s’hagués creat per tal d’engreixar-lo.
No és pot servir Déu i els diners. Si es té un
criteri del bé diferent al bé, aleshores es perd la noció del bé.
Des del moment que el creixement del partit
constitueix un criteri del bé, se’n segueix inevitablement una pressió col·lectiva del partit sobre el pensament dels
homes. Aquesta pressió s’exerceix de fet. Es desplega públicament. Es confessa,
proclama. Això ens horroritzaria si el costum no ens hagués talment endurit.
Els partits són organismes públicament,
oficialment, constituïts de manera que matin dins les ànimes el sentit de la
veritat i de la justícia.
(...)
Suposem un membre d’un partit—diputat, candidat
o simplement militant—que en públic es comprometés de la següent manera: “Tots
els cops que examini sigui quin sigui el problema polític o social, em
comprometo a oblidar absolutament que sóc membre d’un grup, i a preocupar-me
exclusivament de discernir el bé públic i la justícia”.
Aquest llenguatge seria molt mal acollit. Els
seus, i fins i tot molts d’altres, l’acusarien de ser un traïdor. Els menys
hostils: “Per què aleshores s’ha adherit a un partit?” confessant de manera
ingènua que entrant en un partit es renuncia a cercar únicament el bé públic i
la justícia. Aquest home seria exclòs del seu partit, o si més no perdria la
investidura, no seria certament elegit.
A més a més, no sembla fins i tot possible que
un llenguatge així sigui defensat. De fet, si no per error, mai no ho ha estat.
Si algunes paraules en aparença veïnes a aquestes han estat pronunciades, ha
estat per homes desitjosos de governar amb el suport d’altres partits diferents
al seu. Aquestes paraules sonen com una mena de manca a l’honor.
D’altra banda es troba natural, raonable i
honorable que algú digui: “Com a conservador...” o “Com a socialista...”
Això ,cert, no és únicament propi dels partits.
Ningú no s’enrojola de dir: “Com a francès, penso que ... “ “com a catòlic,
penso que...”
Les nenes, que s’anomenaven lligades al
gaullisme com l’equivalent francès del hitlerisme, afegien: “la veritat és
relativa, fins i tot en geometria”. Tocaven el punt central.
Si no hi ha veritat, és legítim pensar de tal o
tal manera en tant que hom es troba de fet sent tal o tal cosa. De la mateixa
manera que un té els cabells negres, bruns, pèl rojos o rossos, perquè un és
així, un emet també tal o tal pensament. El pensament, com els cabells és
llavors producte d’un procés físic d’eliminació.
Si hom reconeix que hi ha una veritat, no pot
pensar sinó el que és ver. Hom pensa tal cosa no perquè es trobi essent francès
o catòlic o socialista, sinó perquè el llum irresistible de l’evidència
l’obliga a pensar així i no de cap altra manera.
Si no hi ha evidència, si hi ha dubte,
aleshores és evident que en l’estat de coneixements del que un disposa la
qüestió és dubtosa. Si hi ha una feble possibilitat d’un costat, és evident que
hi ha una feble probabilitat, així i tot seguit. En tots els casos, la llum
interior concedeix sempre a qualsevol que la consulti una resposta manifesta.
El contingut de la resposta és més o menys afirmatiu; poc importa. És sempre
susceptible de revisió; però cap correcció no pot ser aportada, si no és per
més llum interior.
Si un home, membre d’un partit està
absolutament decidit a només ser fidel en tots els seus pensaments
exclusivament a la llum interior i a cap altra, aleshores no pot fer conèixer
aquesta resolució al seu partit. Aleshores està de cara a ell mateix en un
estat de mentida.
Aquesta és una situació que només pot ser
acceptada a causa de la necessitat que suposa trobar-se en un partit per tal de
prendre part eficaçment dels afers
públics. Però aleshores aquesta necessitat és un mal, i cal posar-ne fi
suprimint els partits.
Un home que no ha pres la resolució de
fidelitat exclusiva a la llum interior instal·la la mentida al centre mateix de l’ànima. Les
tenebres interiors en són el càstig.
Fora en va intentar d’escapar-se’n a través de
la distinció entre la llibertat interior i la disciplina exterior. Ja que
aleshores cal mentir en públic mentre que tot candidat, tot aquell que és
elegit, té una obligació particular de veritat.
Si estic disposat a dir, en mom del meu partit,
coses que estimo contràries a la veritat i a la justícia, ho anunciaré a
l’avançada? Si no ho faig, menteixo.
De les tres formes de mentida—al partit, al
públic, a un mateix—la primera és de lluny la menys dolenta. Però si la
pertinença a un partit comporta sempre la mentida, l’existència dels partits és
absolutament, incondicionalment un mal.
(...)
Quan Ponç Pilat va demanar a Crist: “Què és la
veritat?” Crist no li va respondre. Havia respost abans dient: “He vingut a
portar el testimoni de la veritat”.
Només hi ha una resposta. La veritat són els
pensaments que sorgeixen en l’esperit d’una criatura que pensa únicament,
totalment, exclusivament desitjosa de la veritat.
La mentida, l’error—mots sinònims—són els
pensaments d’aquells que no desitgen la veritat i d’aquells que desitgen la
veritat i alguna altra cosa. Per exemple els qui desitgen la veritat i a més la
conformitat amb tal o tal pensament establert.
Però com desitjar la veritat sense saber-ne
res? Aquest és el misteri dels misteris. Les paraules que expressen una
perfecció inconcebible a l’home—Déu, veritat. justícia—pronunciades
interiorment amb desig, sense estar afegits a cap concepció tenen el poder
d’elevar l’ànima i d’inundar-la de llum.
És desitjant la veritat buida i sense
temptacions d’endevinar-ne d’entrada el contingut que un en rep la llum. És
aquí tot el mecanisme de l’atenció.
És impossible d’examinar els problemes
espantosament complexos de la vida
pública estant atents a la vegada d’una banda a discernir la veritat, la
justícia i el bé públic i de l’altra part a conservar l’actitud que convé a un
membre d’un grup així. La facultat humana d’atenció no és capaç de mantenir-se
simultàniament en els dos problemes. De fet qui es vincula a un abandona
l’altre.
(...)
Quan hi ha partit en un país, tard o d’hora és
impossible intervenir eficaçment en els afers públics sense entrar en un partit
i jugar-ne el joc. Qui s’interessa en la cosa pública desitja interessar-se
eficaçment. Així aquells que es preocupen pel bé públic o renuncien a pensar-hi
i es giren cap a una altra cosa diferent o passen pel tamís dels partits. En
aquest cas tenen altres preocupacions que exclouen les del bé públic.
Els partits són un mecanisme meravellós en
virtut del qual, en tot un país, cap esperit presta la seva atenció a l’ esforç
de discernir, en els afers públics, el bé, la justícia, la veritat.
Si es confiés al diable l’organització de la
vida pública, no es podria imaginar res de més enginyós.
Si la realitat ha estat una mica menys fosca és
perquè els partits encara no ho han devorat tot. Però de fet ha estat una mica menys fosca? No
és exactament tan fosca com el que s’ha dibuixat aquí? Els esdeveniments no han
demostrat?
Cal confessar que el mecanisme d’opressió
espiritual i mental propi dels partits ha estat introduït a la història per
l’Església catòlica en la seva lluita contra l’heretgia.
Un convers que entra a l’Església—o un fidel
que delibera amb ell mateix i resol de quedar-s’hi—percep dins el dogma el bé i
el ver. Però creuant el llindar professa a l’ensems no ser colpit pels
anatemes, és a dir acceptar en bloc tots els articles dits de “fe estricta”.
Aquests articles no els ha estudiat. Fins i tot amb un alt nivell d’intel·ligència i de cultura, una vida entera no seria
suficient per aquest estudi, vist el que implica sobre les circumstàncies
històriques de cada condemna.
Com adherir-se a afirmacions que no coneix? N’hi ha prou de
sotmetre’s incondicio-nalment a l’autoritat de la que emanen.
És per això de Sant Tomàs no va voler
fonamentar les seves afirmacions en cap altra autoritat que no fos la de
l’Església, amb exclusió de qualsevol altre argument. Car, va dir, no cal
d’entrada per aquells que l’accepten, i cap argument no pot persuadir els qui
la rebutgen.
Així la llum interior de l’evidència, aquesta
facultat elevada de discerniment concedida a l’ànima humana com a resposta al
desig de veritat, és rebutjada, condemnada a tasques servils, com sumar, és
exclosa de totes les recerques relatives al destí espiritual de l’home. El
mòbil del pensament ja no és el desig incondicional, no definit, de la veritat,
sinó el desig de la conformitat amb un ensenyament establert a la bestreta.
Que l’Església fundada per Crist hagi així en
gran mesura ofegat l’esperit de la veritat—i si, malgrat la Inquisició, no ho
ha fet del tot, és perquè la mística oferia un refugi segur—és una ironia
tràgica. Ha estat remarcat així sovint. Però s’ha remarcat menys una altra
ironia tràgica. És que el moviment de revolta contra l’ofec dels esperits sota
el règim inquisitorial ha pres una orientació que ha seguit l’obra dels
esclafaments dels esperits.
La Reforma i l’humanisme del Renaixement, doble
producte d’aquesta revolta, han contribuït àmpliament a suscitar, després de
tres segles de maduració, l’esperit del 1789. N’ha resultat després d’una certa
demora la nostra democràcia fundada sobre el joc dels partits, dels quals
cadascun és una petita església profana armada amb l’amenaça de l’excomunió. La
influència dels partits ha contaminat tota la vida mental de la nostra època.
Un home que s’adhereix a un partit segurament
percep en l’acció i la propaganda d’aquest partit coses que li han semblat
justes i bones. Però no ha estudiat mai la posició del partit en relació a tots
els problemes de la vida pública. Entrant al partit accepta posicions que
ignora. Així sotmet el seu pensament a l’autoritat del partit. Quan, poc a poc,
en coneixerà les posicions, les admetrà sense examen.
És exactament la situació d’aquells que
s’adhereixen a l’ortodòxia catòlica concebuda com va fer Sant Tomàs.
Si un home digués, quan demanés el carnet de
membre: “Estic d’acord amb el partit sobre aquest, aquest i aquest punt, no he
estudiant les altres posicions i em reservo enterament la meva opinió fins que
ho hagi estudiat”, se li pregaria sens dubte que tornés més tard.
Però de fet, excepte rares excepcions, un home
que entra en un partit adopta dòcilment l’actitud d’esperit que expressarà més
tard amb els mots: “Com a monàrquic, com a socialista, penso que...” És
realment còmode! Car no hi ha pensament. No hi ha res més còmode que no pensar.
Pel que fa al tercer caràcter dels partits, a
saber, que són màquines de fabricar passions col·lectives, és clar que no ha estat establert. La
passió col·lectiva és l’única
energia de la qual disposen els partits per la propaganda exterior i per la
pressió exercida sobre l’ànima de cada membre.
(Traducció: Neus Carbonell)
