Eduard Gadea
Llengua materna, llengua pròpia,
llengua comuna… Com anomenar la llengua que es parla habitualment i que és
comunment considerada com la llengua de l’Altre, aquella de la qual es prenen
els significants amb què el subjecte es representarà per a altres significants
i que formen part de les seves cadenes associatives? En un context en què es
parlen dues o més llengües és difícil de saber i potser sigui millor dir-ne
senzillament llengua de l’Altre, sense intentar identificar-la amb cap de les
llengües que el lingüista distingiria com a diferents. En el cas de les
persones plurilingües habituals l’associació salta d’una llengua a una altra,
els lapsus i oblits poden tenir una major associació “extrínsica” i els seus
somnis i símptomes metaforitzen a partir de significants provinents de les
diverses llengües. Cal afegir encara que el nom propi no admet traducció en no
tenir significat i que s’escriu d’una única manera en qualsevol de les llengües.
La llengua de l’Altre, doncs,
aquella en què cal anar a buscar el propi desig a partir de la interpretació
que el subjecte ha fet, no és cap llengua del catàleg de les llengües, llevat
dels casos de monolingüisme total que, en societats en què s’aprèn una llengua
estrangera des de ben petits o en què es parlen altres llengües, ha esdeningut
una hipòtesi límit.
El monolingüisme o plurilingüisme de
què parlem però, és el del nivel de les llengües constituïdes, del llengutage
que no és més que una elaboració de saber de la lallengua. Les llengües tenen la seva fonètica, ortografia,
morfologia, sintaxi i semàntica. La lallengua
només té els seus signes fora de sentit i la seva referència de gaudi en el
cos. Per això podem demanar-nos quina és la llengua que en cada moment pot
resultar la més avinent per a parlar i conversar entre nosaltres, però com a
psicoanalistes cal que estem atents al monolingüisme propi de la lalallengua del parlêtre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada