Comunicat del 28 de setembre de 2017

L’actual President de la Escuela Lacaniana de Psicoanálisis (ELP) va indicar-me en reunió del 25 de setembre que li semblava millor que “Rel i Llamp” no tingués existència al costat de la Xarxa Zadig-España.

La indicació d’un president de l’ELP em sembla prou important —malgrat que la xarxa Zadig no s’ha de confondre amb l’Escola mateixa que li dóna suport— i he d’entendre que és un parer que haurà valorat i compartit amb el seu Consell.

Venen temps decisius per l’Escola i l’AMP amb la preparació del XI Congrés de l’AMP del mes d’Abril 2018 que es realitzarà a la ciutat de Barcelona. Cal ara que ajuntem totes les forces possibles en la seva bona preparació i en el seu èxit.

Així que “Rel i Llamp” posa en suspens de moment les seves convocatòries, les seves reunions, les seves publicacions, les seves activitats previstes.

No és un pas enrere, és només “un pas... al congelador”, per dir-ho així.

Adjunto, per fer-ho entendre, el text de presentació del butlletí electrònic que estava previst per seguir el debat.


Cordialment,

Miquel Bassols



Comunicat compartit pels altres membres del “Grup Impulsor de Rel i Llamp”: Anna Aromí, Neus Carbonell, Xavier Esqué.

Debat Catalunya

Rel i Llamp

                                                                        

Després de les dues reunions de Rel i Llamp abans de l’estiu, obrim amb aquesta edició electrònica Debat Catalunya, un espai de discussió amb textos, articles i referències sobre el símptoma Catalunya en l’actualitat.

Per si algú tenia dubtes, “Rel i Llamp – Grup Impulsor” no defensa cap posició de partit que promogui la independència o la secessió de Catalunya. Calia dir-ho? Ni defensa tampoc cap posició unionista o autonomista, ni tan sols la posició d’un federalisme que encara caldria saber definir en l’Estat espanyol. No ha estat aquesta ni ha de ser la seva funció, precisament perquè ha considerat d’entrada que el seu objecte és la conversa sobre el que hem anomenat “el símptoma Catalunya”, símptoma en el que participem tots i cada un d’una manera o altra, símptoma també de cada una d’aquestes posicions polítiques, encarnades per diversos partits. Sembla que l’expressió ha fet fortuna. Ja hi ha qui parla del “símptoma Espanya” i ens semblaria una bona manera d’abordar el tema si s’entén el terme “símptoma“ des de la perspectiva clarament analítica: no com un trastorn que cal esborrar del mapa amb qualsevol ideal higienista —sempre repressiu finalment— sinó com un missatge que cal desxifrar, un intent de solució davant d’un real que no coincideix mai amb el que se’ns dóna a veure com la realitat política o social. Saber llegir avui el símptoma que Catalunya encarna en la realitat política i social de les Espanyes —n’hi ha més d’una, com de Catalunyes d’altra banda— és tanmateix necessari per orientar-nos amb el discurs analític i mirar de tracta-lo de la bona manera.

Pel fet mateix que la psicoanàlisi no concep el símptoma com un trastorn que cal esborrar del mapa, “Rel i Llamp” s’ha declarat també d’entrada defensor radical dels drets civils, de la llibertat de la paraula i de pensament que precisament avui, —ho dubte algú encara?— s’estan vulnerant de manera repetida i injustificable aquests dies a Catalunya i, doncs, també a la resta de l’Estat espanyol. I aquesta, sí, és una declaració política que respon a uns mínims que la Xarxa Zadig, impulsada per Jacques-Alain Miller a nivell internacional, ha fet seus també d’entrada: “zero abjection demotratic International group” diu la seva insígnia. I aquesta és una presa de partit, més enllà de qualsevol posició partidista que, tanmateix, cadascú pot tenir i defensar personalment però que no ha de contaminar el debat entre els participants a la Xarxa Zadig.

Debat Catalunya anirà publicant les aportacions, textos i referències, que els participants en la xarxa Rel i Llamp vagin produint en aquest espai ara obert, tan necessari com conseqüent amb la psicoanàlisi d’orientació lacaniana.

Debat Catalunya durarà fins que duri el debat. I amb les llengües que siguin.

Comunicado del 28 de septiembre de 2017

El actual Presidente de la Escuela Lacaniana de Psicoanálisis (ELP) me indicó en reunión del 25 de septiembre que le parecía mejor que “Rel i Llamp” no tuviera existencia al lado de la Red Zadig-España.

La indicación de un presidente de la ELP me parece suficientemente importante —a pesar de que la red Zadig no debe confundirse con la Escuela misma que le da soporte— y he de entender que es una opinión que habrá valorado y compartido con su Consejo.

Vienen tiempos decisivos para la Escuela y la AMP con la preparación del XIº Congreso de la AMP del mes de Abril de 2018 que tendrá lugar en la ciudad de Barcelona. Hace falta ahora aunar todas las fuerzas posibles para su buena preparación y para su éxito.

Así que “Rel i Llamp” pone en suspenso de momento sus convocatorias, sus reuniones, sus publicaciones, sus actividades previstas.

No es un paso atrás, es sólo “un paso… al congelador”, por decirlo así.

Adjunto, para hacerlo entender, el texto de presentación del boletín electrónico que estaba previsto para seguir el debate.

Cordialmente,

Miquel Bassols

Comunicado compartido por los otros miembros del “Grup Impulsor de Rel i Llamp”: Anna Aromí, Neus Carbonell, Xavier Esqué.

Debate Catalunya

Rel i Llamp

                                                                        

Después de las dos reuniones de Rel i Llamp antes del verano, abrimos con esta edición electrónica Debat Catalunya, un espacio de discusión con textos, artículos y referencias sobre el síntoma Catalunya en la actualidad.

Por si alguien tenia dudas, “Rel i Llamp – Grup Impulsor” no defiende ninguna posición de partido que promueva la independencia o la secesión de Catalunya. ¿Hacía falta decirlo? Ni defiende tampoco ninguna posición unionista o autonomista, ni tan solo la posición de un federalismo que todavía habría que saber definir en el Estado español. No ha sido ésta ni ha de ser su función, precisamente porque ha considerado de entrada que su objeto es la conversación sobre lo que hemos llamado “el síntoma Catalunya”, síntoma en el que participamos todos y cada uno de una forma u otra, síntoma también de cada una de estas posiciones políticas, encarnadas por diversos partidos. Parece que la expresión ha hecho fortuna. Ya hay quien habla del “síntoma España” y nos parecería una buena manera de abordar el tema si se entiende el término “síntoma” desde una perspectiva claramente analítica: no como un trastorno que hay que borrar del mapa con cualquier ideal higienista —siempre represivo finalmente— sino como un mensaje que hay que saber descifrar, un intento de solución ante un real que no coincide nunca con lo que se nos da a ver como la realidad política o social. Saber leer hoy el síntoma que Catalunya encarna en la realidad política y social de las Españas —hay más de una, como de Catalunyas por otra parte— es sin embargo necesario para orientarnos con el discurso analítico e intentar tratarlo de la buena manera.

Por el mismo hecho que el psicoanálisis no concibe el síntoma como un trastorno que habría que borrar del mapa, “Rel i Llamp” se ha declarado también de entrada defensor radical de los derechos civiles, de la libertad de la palabra y de pensamiento que precisamente hoy —¿lo duda alguien todavía?— se están vulnerando de manera repetida e injustificable estos días en Catalunya y, por consiguiente, también en el resto del Estado español. Y esta, sí, es una declaración política que responde a unos mínimos que la Red Zadig, impulsada por Jacques-Alain Miller a nivel internacional, ha hecho suyos también de entrada: “zero abjection democratic international group”, dice su insignia. Es una toma de partido, más allá de cualquier posición partidista que, sin embargo, cada uno puede tener y defender personalmente pero que no debe contaminar el debate entre los participantes en la Red Zadig.

Debat Catalunya irá publicando las aportaciones, textos y referencias, que los participantes en la red Rel i Llamp vayan produciendo en este espacio ahora abierto, tan necesario como consecuente con el psicoanálisis de orientación lacaniana.

Debat Catalunya durará hasta que dure el debate. Y con las lenguas que sean.

Acto político

Araceli Teixidó

En psicoanálisis, existe el concepto de acto que no es lo mismo que una actuación, tiene más que ver con el concepto filosófico de algo que se realiza a partir de una potencia. Lacan comparó su valor al acto jurídico – como inscripción simbólica que da su carácter de inscripción social a un hecho, cómo un acta de nacimiento, una acta matrimonial... – o como el acto poético – como expresión surgida de la sublimación de la potencia de la vida -. El acto tiene esta doble vertiente de valor simbólico sin ser un símbolo, ya que surge desde el cuerpo, desde lo más vivo del sujeto que lo realiza, constituye una apuesta que se juega con su ser.

Freud distinguió dos procesos psíquicos de descarga del malestar: el proceso primario y el proceso secundario. El proceso primario es la actuación, por ejemplo la respuesta agresiva como descarga inmediata de un malestar. El proceso secundario es el pensamiento, para que se produzca es necesario que el proceso primario se vea impedido. Por ejemplo, cuando un padre prohíbe a su hijo pegar, este se ve obligado a reflexionar sobre la manera de resolver lo que le preocupa en lugar de la descarga inmediata.

El acto es superior a la actuación y se equipara o supera al pensamiento. Siempre que se llega a límites en el lenguaje, por ejemplo cuando se llega al final de cualquier discusión en la que no hay acuerdo, debe tomarse una decisión. Cuando el que decide es el amo, la decisión que se adopte será la suya. Pero si no se reconoce la autoridad del amo, será necesario tomar una decisión por cuenta propia.  De mucho más riesgo, por supuesto, que cuando uno se mueve en el marco que el amo ha instituido. Igualmente, si hay un marco legal, la decisión puede atenerse a ese marco legal. Pero si lo que se juega es la validez de ese marco legal, entonces quizá deba producirse un acto. Diría que es lo que ocurre en este momento en Catalunya.

Actos fueron los de la primera mujer negra que no cedió su asiento en el autobús o los de las mujeres feministas que lucharon por una ley que no prescribiera la autorización del marido para poder pedir el divorcio.

El acto  cuando se produce interrumpe el curso de los acontecimientos o de su previsibilidad. Instaura un comienzo. Así, fue un acto que César cruzase el Rubicón, que como todo el mundo sabe es un riachuelo. Y fue un acto no por la dificultad natural de cruzarlo – nula – si no por el valor simbólico de hacerlo y las consecuencias que tuvo en el orden mundial, por ello César no lo llevó a cabo si no tras una noche de angustia.

Hoy asistimos a un momento político que se produce alrededor de un acto. Después de muchos años de infructuosos intentos de gobernar su nación y de intentar conversar con el estado español, los dirigentes de la nación catalana animados y secundados por el pueblo que les votó, han superado la organización normativa y legal del estado, instaurando un nuevo orden. La ley del referéndum y la ley de transitoriedad jurídica son eso: un acto político. Lo hacen convencidos, pero no tranquilos. Saben que las consecuencias son imprevisibles y que son responsables de su decisión. Pero lo asumen, al contrario que otros que se esconden en una legalidad secuestrada que no es más que un escudo de su miedo.

Nada será igual después de este acto, pase lo que pase el 1-O.

Enraonar

Araceli Teixidó

Si parlem de política i de psicoanàlisi estem posant en relació dues de les tres professions impossibles: a educar i governar, Freud hi afegia psicoanalitzar. Que siguin impossibles no vol dir que no es puguin dur a terme, es duen a terme. L’impossible és relatiu a cada discurs. Si parlem de la paraula ens remetrem a la impossible transmissió integral del desig. Si parlem de ciència, on el significant és molt poderós a condició d’excloure el subjecte que la sosté i la seva enunciació, el impossible és saber ni dir res del subjecte i l’enunciació. Impossible en aquestes disciplines també remet a la naturalesa del material que s’hi trama: són tres disciplines que s’ocupen de les relacions humanes, les íntimes i les públiques, per tant que s’ocupen d’allò que no es pot resoldre d’una vegada i definitivament si no que permanentment ha d’estar obert i per revisar de nou.

Avui, en el cas de la política, es percep un desencís general i fàcilment es desencadena la desconfiança vers els que governen. Si ho pensem des de la perspectiva de la psicoanàlisi, em sembla que una de les causes d’aquest fet és la pèrdua del valor de la paraula. L’exigència de transparència en la nostra societat provoca la desconfiança en la paraula perquè aquesta sempre convoca a una dimensió aliena. La paraula no sempre és transparent i per això sol ser exclosa. No és que no es parli, però la paraula actual es limita al manual d’instruccions, a la publicitat i a la xerrameca. És per aquest motiu que avui es perd la dimensió altre de la paraula, l’inconscient, la dimensió de la interlocució i, per tant, del malentès del tal manera que continuar parlant mai introdueix esperança. En el capitalisme, marc actual de la societat, la paraula està impedida. Aleshores, quan s’arriba als punts de conflicte no hi ha més que la llei, la justícia i, on la llei no arriba, la força per dirimir. La llei i la força sempre han estat una alternativa com a marc i també al final del camí quan no hi ha acords i els punts als que s’arriba remeten al impossible. Sempre ha estat així. Però avui dia, el desacord el trobem a l’entrada i al no haver-hi dialectització prevista, s’ha de passar a la llei o a la força immediatament.

Hi va haver  un temps en que els parlaments eren els llocs on es desplegava la paraula i la democràcia, que també era un lloc de paraula. Però avui la paraula està proscrita perquè no és transparent ni és comptable. Avui s’ha reduït la democràcia a la seva mínima expressió: es compta cada persona com un vot i no cal debatre. Els que sostenen una o altre opció es plantegen persuadir, vendre la seva idea, però de cap manera s’intenta introduir una conversa veritable. Hi ha propaganda però no hi ha converses. Tal com està plantejat, es tracta de guanyar i tenir més vots per imposar una manera de fer. Així veiem, per exemple, com a l’estat espanyol es canvia de model educatiu a cada nou canvi d’orientació de govern. S’impedeix per tots els medis la reflexió conjunta i la crítica.

Això deixa els subjectes de la política sense dignitat. Al perdre la paraula, al perdre la possibilitat de conversar, al intentar sostreure’s de l’opacitat que la paraula comporta, es perd la dignitat dels subjectes. Com deia Valéry “sans oubli, on n’est que perroquet”: sense oblit, no s’és més que un lloro. Sense la opacitat de la paraula no s’és més que un robot.

Als catalans ens agrada enraonar i tenim aquesta paraula tant bonica per dir-ho, paraula que evoca el posar en raons allò que es desitja o allò que ja s’ha decidit, poder donar raons. Enfilar perles de raó envoltant i intentant avançar sobre allò del que finalment no es pot donar raó. S’ha d’enraonar per poder fer avançar els punts de detenció, de conflicte, de malentès.

La manera de fer actual, a més de malmetre la política, fa perillar la psicoanàlisi per aquesta pèrdua del valor de la paraula, pèrdua del valor del diàleg, de la conversa, que està impedida pel discurs imperant sigui quina sigui l’opció política que s’esculli. De vegades es diu que tal o tal ideologia posen en risc la pervivència de la psicoanàlisi, però el que la posa veritablement en risc, al meu entendre, és la descreença en la paraula.

Parlar per convèncer no és el mateix que parlar per trobar els camins de solució als problemes. En aquest ús de la paraula, s’ha de comptar amb les necessàries cessions: parlar inclou cedir en determinats punts perquè en política sempre es tracta de parlar amb aquells amb els que l’acord és difícil, fins i tot, o precisament, amb els que no hi ha acord.

Com tornar la dignitat del impossible a la política? Per trobar els camins, haurem d’enraonar.