Miquel Bassols: Les Rambles

Mosaic de Joan Miró a Les Rambles de Barcelona

(Leer texto en castellano)

El real de la mort és sempre igual, idèntic a si mateix, impensable, sense nom ni cognoms, sense imatge, sense cap mena de sentit que li puguem trobar. És així, simplement, perquè el real de la mort exclou el subjecte, l’ésser que parla, del seu regne obscur. La mort, deia Jacques Lacan, és del domini de la fe. Hi creiem, renegant-la i tot, encara que no en sabem res, hi creiem per mirar de donar un sentit, per mínim que sigui, a aquesta identitat impensable del real de la mort.

Per contra, els morts no són mai iguals, cadascun és diferent a un altre, cadascun amb un nom i un cognom, amb una història escrita o per escriure’s, cadascun tan singular com cada ésser que parla. Els morts existeixen com un fet de discurs, sobreviuen com un efecte del llenguatge allà on la mort, impensable, els ha absentat ja de si mateixos.

Quan la mort irromp en l’esser que parla d’una manera més o menys sobtada, imprevista, aleshores parlem de “víctima”. Això iguala massa ràpidament un mort a un altre, el sostreu del discurs en el qual ha viscut per representar-s´hi. Curiosament això ens calma una mica davant del real de la mort però també ens fa sentir tot seguit que cadascú de nosaltres pot ser també una víctima. Pensem: jo podria haver estat allà i ara no hi seria, absent de mi mateix per sempre. És a dir, ens identifiquem amb la víctima. Aleshores va bé de recordar que aquell mort té un nom i un cognom, que té una història escrita o per escriure’s, que cal retornar-li la singularitat que ha tingut com a ésser que parla i que el nom de víctima li arrabassa. 

Ésser que parla, això és un pleonasme —recordava Lacan— perquè només hi ha ésser en el llenguatge, només hi ha ésser de paraula, pel fet que es digui i es cregui ésser. ¡Ah, si aquell mort pogués parlar, això li retornaria l’ésser, la seva singularitat davant del real de la mort! A voltes parlem per ell i així neguem la mort que l’ha fet absent de si mateix, però és la manera que tenim de fer-li un lloc entre els vius.

Tot això és el que he pensat avui quan he llegit una nota del Govern de Catalunya després del terrible atemptat d’ahir a Les Rambles de Barcelona. La nota llistava les trenta quatre nacionalitats de les persones afectades, víctimes mortals i ferits, pel cruel atemptat. Cal llegir el llistat: alemanya, algeriana, argentina, australiana, austríaca, belga, marroquina, canadenca, xina, colombiana, romanesa, veneçolana, cubana, equatoriana, egípcia, espanyola, nord-americana, filipina, francesa, britànica, grega, holandesa, taiwanesa, hondurenya, hongaresa, irlandesa, italiana, kuwaití, macedònia, mauritana, pakistanesa, peruana, dominicana, turca. Això, esclar, ho havia tingut molt bé en compte el qui havia escollit el lloc i l’hora per fer l’atemptat, de manera que tingués la repercussió més alta possible internacionalment. I de ben segur que ho ha aconseguit.

Aleshores he pensat que l’acte assassí i massiu, governat per l’imperatiu boig de l’U absolut anava dirigit, fonamentalment i amb tota certesa, a anul·lar de manera indiscriminada tota aquesta diversitat de noms i cognoms, d’històries escrites i per escriure, de singularitats diverses dels éssers que parlen. No li hauria importat que entre ells hi hagués, com se sol dir, “un dels seus”, per fer més present aquest U absolut que els iguala en nom de la mort impossible de pensar. 

En nom de l’U absolut es pot mercadejar amb el real de la mort i anul·lar la singularitat de cada mort, de cada ésser que parla, fins i tot de la pròpia mort per seguir sense voler saber-ne res. Aquesta és la batalla: fer aparèixer el real de la mort i la singularitat de cada ésser que parla enfront del discurs de l’U que els confon en el no-res quan vol trobar-li, ell també, un sentit.

També a Les Rambles.

Miquel Bassols

18 d’Agost de 2017

Aquest breu text, escrit a rajatecla, és una contribució a Rel i Llamp. Podeu respondre, comentar o enviar-ne uns altres al Blog de Rel i Llamp: relillamp@gmail.com