Les manifestacions
contra el terrorisme formen part de la política, només cal repassar el context
i les imatges de les manifestacions que es van fer a Espanya contra el
terrorisme d’ETA o les multitudinàries manifestacions l’endemà de l’11-M. Ahir,
doncs, també va ser una manifestació política. I, tanmateix, avui molts articulistes
se’n lamenten. Aleshores, què és el que
incomoda de la política que es va fer evident ahir?
De manera ben
diferent al que s’ha anat succeint darrerament com a resposta a d’altres
atemptats de signe gihadista, la proclama unànime no va ser “Tots som Les
Rambles” o “Tots som Barcelona”, sinó aquest lema estrany de “No tinc por” que,
el fet que sorgís espontàniament, no el fa menys estrany. No hi ha cap mena de
dubte que darrera la divisa s’escolta la denegació freudiana. Tanmateix, a qui va
dirigida aquesta crida? Considerant el que va passar ahir, semblaria que a
l’ISIS de ben segur que no. Una piulada d’un enginy sarcàstic indicava que els de l’Estat Islàmic a hores
d’ara no deuen saber si han fet bé o no a Barcelona.
La premsa del 27
d’agost, un dia després de l’esdeveniment, va plena plens d’articles que, des
de posicions ben diverses, reflecteixen l’estranyesa de la manifestació. Potser
Antoni Bassas és qui ho ha dit més clarament
en la seva crònica al diari Ara,
“La manifestació més estranya”, però també el cinisme de Pérez Andújar a El Periodico, la ira i les amenaces de El Español, la ràbia de El País, la mesura d’Iu Forn a El Nacional, la justificació de Pablo Iglesias a la
televisió, són algunes mostres de la perplexitat davant del que va passar.
Però.... exactament, què va passar?
La manifestació va
ser contra el terrorisme, sí, però va prendre els arguments de l’extrema
esquerra (des de la CUP fins a Noam Chomksy) segons els quals els nostres
governs en són responsables en tant que negocien amb estats que financen el
terrorisme. De manera que la manifestació es va acabar convertint en una
manifestació en contra dels qui l’havien convocada i hi anaven a la capçalera.
De fet al PP això és la segona vegada que li passa a Barcelona. Ja el 2004 la
convocatòria de la manifestació contra
els atemptats de l’11-M se li va girar en contra. En qualsevol cas, com és que
una part important de la ciutadania va abraçar tan ràpidament els arguments de
l’extrema esquerra i va estar disposada a exhibir-los?
Va ser una
manifestació que ha deixat molta incomoditat, també, per l’evident capacitat de
mobilització de l’independentisme al qui no li va caler fer ni un sol crit
d’independència per exhibir la seva força a un mes del referèndum de l’1
d’octubre. Aquells a qui no els va molestar en el seu dia que el nacionalisme
espanyol capitalitzés les manifestacions contra el terrorisme etarra avui els
molesta Barcelona. Política, política, política....
D’altra banda, es
va fer un esforç evident de visibilització de la comunitat musulmana, crits
contra la “islamofòbia”, crides a a pau i a la convivència. Finalment, hi havia
banderes republicanes, espanyoles, estelades, senyeres. Una multiplicitat d’uns que no fan un tot.
L’Escola Lacaniana
de Psicoanàlisi s’ha convocat el proper mes de novembre en les seves jornades
anuals a treballar sobre la qüestió de les identificacions, com llegir des
d’aquesta perspectiva els darrers esdeveniments de Barcelona?
Sens dubte, el
primer a subratllar és el poc respecte a alguns semblants de part dels
manifestants. El Rei va ser xiulat, acte
que posa la monarquia espanyola en una feblesa extraordinària. No m’imagino res
de semblant a França, posem per cas, on el president de la República ho és de
tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu signe polític. També el govern
espanyol en pes va ser escridassat, però no el govern municipal ni el de la
Generalitat.
Lacan no va parlar de
societat, sí, però, de llaç. Cada discurs és una forma de llaç social. A
Barcelona de llaç n’hi va haver, amb gestos sorprenents: les flors donades als
policies, la presència aixoplugada de la comunitat musulmana, la riuada de
manifestants que va baixar fins al mosaic de Miró a deixar-hi una flor, una
espelma o una nota. I, sobretot, sobretot, el fet que no hi va haver cap
incident violent, malgrat la radical diferència de posicions polítiques. Els
llaços es mostren singulars, resistents a unificar-se sota cap bandera, ni tan
sols sota cap eslògan.
Cert que l’atac
terrorista ha ferit el cor de Barcelona. La resposta espontània de la gent ens
indica que la violència dels terroristes ha tocat aquella part íntima singular
de cada ciutadà. Identificació amb les víctimes, segur, però la identificació
no ha mobilitzat la por de perdre el que som sinó que ha fet evident la
pregunta incerta de qui som. La diversitat de veus i posicions mostren la divisió
de l’ésser quan les insígnies que el recobreixen són inconsistents. Aquests
dies, i especialment a la manifestació del 26-A, s’ha vist una Barcelona que no
sap ben bé què és, malgrat la vehement eloqüència de l’alcaldessa.
Així, doncs,
assistim a una ciutat més preocupada pel que pot o vol ser, que no pas segura
del que és. Barcelona ha mostrat una diversitat irreductible ni tan sols davant
d’un incident amb tots els elements per provocar una identificació col·lectiva.
Caldrà concloure, doncs, que Barcelona és una ciutat estranya, que sempre ho ha
estat? En efecte, Barcelona, que té nom femení, és una altra fins i tot per a
ella mateixa. Ens correspon als barcelonins saber fer amb aquesta alteritat de
la millor manera, i la millor manera serà la que sapiguem inventar, això sí, un
per per un.
Neus Carbonell
27 d’agost 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada