dijous, 13 de setembre del 2018

Rel i Llamp - setembre 2018


13/09/2018


— La potència d'escoltar les subtileses humanes
— La fragilitat dels dret humans
— Trobada amb Jordi Palou-Loverdos
— Memoria histórica



Rel i Llamp — Reiniciem l'activitat després de les vacances d'estiu. La trobada el passat mes de Maig de Rel i Llamp amb l'advocat Jordi Palou-Loverdos va deixar-nos un seguit de qüestions ben interessants, no només per repensar què és avui un Estat de dret, què és l'estat del benestar i els drets humans, sinó per llegir millor els esdeveniments polítics i socials que estem vivint aquest darrer any al nostre país. Van aquí unes ressenyes sobre la seva intervenció i una nota sobre el tema de la memòria històrica. El debat segueix obert. 



La potència d'escoltar les subtileses humanes

Iolanda Ferreres i Sebastià

D’acord amb la tònica de conversa que constitueix Rel i Llamp, a finals del passat mes de maig, a la seu de la CdC, vàrem rebre l’advocat, mediador, i consultor  en conflictes nacionals i internacionals, Jordi Palou-Loverdos. Animats pels molts interrogants sobre  la política que vivim actualment al nostre país, trobàrem una suggerent proposta titulada “drets humans, conflictes, el benestar i el ben ésser”.

“Aquesta conversa seria possible a molts llocs del planeta?” Així és com el Sr. Palou-Loverdos encetà la seva intervenció.  Amb aquesta senzillesa tocava de rel allò del que venia a parlar i que és fonament per la resolució dels conflictes polítics: la llibertat de la paraula, els drets humans, i l’estat de dret. De cop, d’una sola llampegada, impactava en els cossos atents de la sala on ressonaven qüestions del ser  travessades de dintre a fora i de fora cap a dins. A partir d’aquí prengué la paraula recorrent  fets històrics a nivell mundial i llegint-ne, en termes de  política interior i exterior, conseqüències que se n’havien produït en la població civil. D’aquests efectes en els sers humans, impressionava conèixer algunes dades que ens poden passar desapercebudes sense aquella lectura puntuada que mostrava molt bé l’estretíssima i forta relació entre la política i la vida. Des de mitjans del segle passat amb la declaració dels drets humans, passant per la posterior caiguda del mur de Berlín, i arribant als nostres dies, el món ha començat una transformació amb l’esperança de més llibertat, establint acords internacionals pel reconeixement de la integritat física, la prevenció del genocidi, la possibilitat que  un Estat Nació pugui investigar crims contra la humanitat fora de les seves fronteres...

En  parlar-nos d’algunes de les seves experiències en resolució de conflictes polítics, vàrem veure  que en cap cas estava escrit com  intervenir i que el que l’orienta en aquest fer és el seu desig de que les parts s’apropin, es trobin i puguin dialogar. Donava compte molt bé de com les polítiques, tant a gran escala com les més privades, tenen efectes directes unes en les altres i, més encara, com no és possible fer política si no pot escoltar-se  el més particular. Allò que fa conflicte en la vida de cadascú és exponencial  en els seus efectes en l’entorn, i  necessita de l’ús de la paraula lliure per  fer-ne alguna cosa. Hi ha una crisi dels Estat Nació actuals i anem cap a un canvi de paradigma. El poble, amb una estratègia no violenta, és cada vegada més conscient que l’estat del benestar no funciona, i ara ja vol una altra cosa: “ser un millor sistema,  una millor democràcia, ...”. Hem començat a anar cap a una nova constitució de l’Estat, la del ben-ésser.

Una darrera nota sobre aquell vespre conversant amb el Sr. Palou-Loverdos, m’agradaria fer-la respecte el seu relat d’una  Audiència Memorial, on del que es tracta és d’afavorir l’expressió d’allò viscut i d’escoltar  les experiències amb el reconeixement i dignificació de les víctimes.  Allí es trobaven descendents de soldats de la 2ª guerra mundial. Entre tots ells, dos néts, fills de fills d’homes que havien lluitat en bàndols contraris, asseguts l’un vora l’altre. Un d’ells era de la nissaga de qui havia matat l’avi de l’altre, anys enrere. Com engegar una conversa quan algú ha sofert tant, i quan d’entrada hi ha tant poques expectatives de trobar-se? Ens explicava l’efecte pacificador i de vida que va tenir per ells aquell acte. Hi havia una voluntat de reconèixer la diferència, i el desig d’una altra cosa.

Ens va tocar fent-nos veure com el més singular i íntim del Subjecte  és polític. La vida és política de dintre i de fora , no solament del Subjecte sinó també  de l’entorn social, públic i polític; i és per això que escoltar la condició humana té un efecte exponencial en la comunitat.



Neus Carbonell

Dimecres 30 de maig, Rel i Llamp va convidar Jordi Palou-Loverdos a una conversa que duia en el títol un enigmàtic neologisme del qual suposàvem, com va ser, que donaria la clau de volta de la intervenció d’aquest més que qualificat defensor dels drets humans. Així, d’entrada, us avanço la conclusió final: en el vincle social contemporani avui nia un símptoma, l’aposta pel ben-ésser més enllà del benestarque va ser l’ideal de les generacions anteriors. És això el que es veu en els actes d’activisme que sorgeixen més o menys espontàniament: des de la gent que arrisca vida i recursos contra els seus propis estats per salvar vides a la Mmediterrània, fins a les organitzacions civils que organitzen manifestacions des de la decidida estratègia de la no-violència.

Palou-Loverdos va deixar-nos algunes pinzellades sobre el que és característic de l’entramat social, econòmic i polític contemporani: la dissolució dels estats-nació, el poder de les grans multinacionals en la geopolítica, l’augment imparable de desplaçats—amb la xifra de 60 milions d’exiliats al món. Però també l’augment del nivell de consciència que explica aquest nou paradigma que va del benestar al ben-ésser.

De fet, va començar subratllant que la reunió que celebràvem és avui dia impossible a molts llocs del món perquè està emparada en el dret de reunió i en la llibertat d’expressió. Després, va fer un breu repàs històric per entendre la situació política que va portar a la declaració dels drets humans després de la segona guerra mundial i que és la base de les democràcies, especialment,a Europa. Una conclusió va quedar ben clara: hi ha una fragilitat dels drets humans contra el monopoli de la violència que tenen els propis estats i, actualment, contra la ingerència de les multinacionals.

Palou-Loverdos, que va ser director del Memorial Democràtic, va dedicar part de la seva intervenció a parlar dels crims contra la humanitat, de la prevenció de la tortura, de la justícia universal, de la memòria històrica i de la importància de la mediació allà a on la llei no pot arribar. Finalment, va dir, per a la pau és necessària la reconciliació, per a la reconciliació la conversa i per a la conversa la presència dels cossos.

D’aquell vespre, una conclusió final: la llei en els estats democràtics està a favor de la mediació i de la conversa. Palou-Loverdos en va donar un exemple: la Constitució espanyola del 78, que va exercir una funció mediadora. Amb Lacan ho sabem llegir: la llei és el pacte simbòlic que diu "no" al gaudi i "sí" al desig. Fer escoltar el desig de democràcia és el que Zadig està fent des dels diferents punts de la xarxa. La conversa amb Palou-Loverdos va ser-ne una altra, i ben valuosa, aportació.



Miquel Bassols

El passat dimecres 30 de maig Rel i Llamp va trobar-se amb Jordi Palou-Loverdos de qui vam escoltar una molt interessant intervenció sobre el tema “Drets humans, conflictes, ben-estar i ben-ésser”. Després de la seva exposició, que va partir d’una perspectiva històrica per anar aterrant a l’actualitat de la conjuntura europea, espanyola i catalana, va establir-se una intensa conversa. Jordi Palou-Loverdos és advocat, mediador i consultor nacional i internacional en resolució de conflictes, exdirector del Memorial Democràtic, membre col·legiat de l'International Criminal Bar (ICB), coautor d'un informe detallat de violacions de drets cívics i polítics a Catalunya durant el mes de setembre de 2017 adreçat a l'Alt Comissionat de Drets Humans de l'ONU i al Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Va tenir una intervenció especial en la resolució del conflicte produït a Ruanda amb del genocidi de l’any 1994 per faccions d’hutus contra els tutsis.
Dues idees principals que hem extret de la interessant conversa mantinguda amb Jordi Palou-Loverdos:
1. El benestar, deia, és “el vestit” del subjecte però no pas l’ésser del subjecte mateix. La reivindicació d’un estat del ben-estar, cada cop més malmès i en entredit per les polítiques i conjuntures socials actuals, no és doncs equivalent al ben-ésser del subjecte on cal sostenir el fonament dels drets humans. Així es reparteixen per a nosaltres dos registres diferents: el registre del Jo per una banda, el de les reivindicacions de les identitats i del seu benestar, i el registre de l’ésser del subjecte que sempre és a la recerca d’una nova identificació. El benestar no ens assegura mai el benésser. És aquí on trobem, especialment en les noves generacions, un desacord cada vegada més evident amb les formes de gestió social i política dels conflictes. Tota mediació possible en els conflictes sorgits d’aquesta tensió entre benestar i benésser ha de prendre el doble camí de la llibertat d’expressió i de l’escolta. Dit d’una altra manera, només per un ben-dir pot fer-se escoltar el benésser del subjecte, sempre diferent i en tensió amb els principis del seu benestar. Dit d’una altra manera encara, el principi del plaer del benestar del Jo sempre entra en contradicció amb el més enllà del principi del plaer on rau la identitat d’ésser del subjecte. Només a través d’una conversa fundada en la singularitat d’aquest benésser podem orientar-nos en un ben-dir que, segons la fórmula lacaniana, no diu mai on és el Bé suprem.
2. La constatació que, pel que fa als conflictes polítics i socials actuals, assistim a l’emergència d’un “nou paradigma” on es fa necessari un nou equilibri entre nivells d‘exercici del poder, on les regions i les ciutats tenen més possibilitats d’acció que no pas els Estats-nació en declivi. És la constatació de l’emergència d’una nova “subjectivitat de la nostra època”, segons els termes que Jacques Lacan va fer servir als anys 50’. És una subjectivitat que es constitueix en xarxa més que no pas en una estructura jeràrquica i que té els seus modes d’acció en iniciatives de moviments socials que generen noves realitats de discurs. És en aquest context que els Estats de dret, que tenen el monopoli de l’ús de la força del dret i de la força militar, entren a cops en conflicte amb la societat civil. La memòria històrica és aquí un dels eixos fonamentals per fer front a la impossibilitat d’establir “garanties de no repetició” dels conflictes. Afegim que el recurs únic a la Legalitat i a l’ús de la força només fa que posar de manifest la progressiva manca d’Autoritat política per a la resolució efectiva dels conflictes. 


Mario Izcovich
Si, desde Freud, nuestra disciplina enfatiza la complejidad de los mecanismos de identificación, es porque la identidad es una quimera, una pasión o una locura.
Eric Laurent, "El Extranjero éxtimo". (Lacan Quotidien Nro. 770)

Cuando vine a vivir a Barcelona hace 27 años mi primer trabajo fue hacer encuestas políticas. Me sirvió para recorrer y conocer Cataluña. En los pueblos que visitaba, a mi pregunta de ¿a quién piensa votar?, mucha gente me decía: “por supuesto que a los nuestros”, los nuestros eran los de la lista de Jordi Pujol (CiU). Eso siempre me recordaba a los votantes del peronismo en Argentina. Votaban con el corazón y la identificación. Al padre se le perdona todo.
Se hace muy difícil desligar el sentimiento de la formación política. En política se ponen en juego las pasiones.
En ese sentido elevar a Cataluña a la dimensión de síntoma en relación con Europa es una forma de dar consistencia a lo que ocurre aquí en estos últimos años. ¿De qué hablamos cuando hablamos de síntoma? ¿Síntoma para quién?
Si lo pensamos con la lógica de España sin duda lo es. El “procés” pone en cuestión la idea de España, pone en cuestión la transición, la función de aquello que une este país, la monarquía, la política (el sistema de partidos), la organización territorial.
Y a la vez, ¿cuánto hay de España en Cataluña?
Siempre me impresionó ver fotos de la entrada de las tropas franquistas al final de la Guerra Civil por la Diagonal y las multitudes recibiéndolos. ¿Y el fenómeno del 3 por ciento tan español? ¿Y la falta de memoria histórica? ¿No tiene un cariz Berlanguiano todo lo que pasó en Cataluña en los últimos meses?
Aquello que se rechaza (“nos marchamos”) es a la vez lo más familiar. No son pocos los líderes independentistas cuyas familias son originarias de otros lugares de España.
Son sólo ejemplos que ponen en evidencia que el síntoma funciona como una Banda de Moebius
Por tanto, nos preguntamos: ¿hay tal cosa llamada Cataluña separada de España?
Hablar de síntoma nos ayuda a situarnos como analistas.
Sin embargo, ¿desde donde hablamos los psicoanalistas sobre lo que pasa en Cataluña? Seamos sinceros: es muy difícil escapar a la pasión. Lo cual nos aleja del discurso psicoanalítico, y pone en cuestión las relaciones entre política y psicoanálisis. El riesgo es usar el psicoanálisis para ponerlo al servicio de la política, del discurso del amo. De manera que a mi modo de ver partimos de un imposible, que como tal sólo podemos bordearlo. Sólo podemos hacerlo si aceptamos la división subjetiva y somos menos creyentes de la idea de una identidad.
Ahora bien, cuando uno sale de España, el síntoma Cataluña pierde su consistencia. En Europa mal que le pese a muchos, no es una cuestión relevante. En cualquier caso, no se entiende.
Que la región mas próspera de España se quiera separar, no se entiende. Y obviamente nadie lo quiere. No es una hipótesis que nadie se plantee, ni que cuente con apoyos reales.
En Europa, el síntoma es otro, el de siempre: el crecimiento del populismo (Brexit, Hungría, Polonia, Alemania, Le Pen). No hay memoria. La Segunda Guerra Mundial acabó hace 70 años. La creación de la UE fue un mecanismo para contener una pulsión muy europea (leamos a Freud), la de matarse unos a otros por el “narcisismo de las pequeñas diferencias”. Al margen de la Ex Yugoslavia, han sido años de paz y prosperidad, que en los libros de historia del futuro ocuparán dos o tres líneas.
Lo que pasa en Cataluña ¿no es parte de todo esto? Efecto de la globalización, de las crisis (ver Bauman), de la caída del Nombre del Padre, una búsqueda de un rasgo mas cercano que nos una. Evidentemente todo es discutible. Yo opino que si.
Aclaro mi posición: no estoy ni a favor ni en contra de la independencia. Eso, el no tomar posición, pero no callarme, me valió que me tachen de “Unionista” y que me borren (gente del mundo intelectual) de sus blogs o paginas de Facebook, a mi hijo (nacido aquí) en la escuela lo tildaron por ello de fascista (!).
Presencié al menos tres veces conversaciones de gente que decía: “al que no le guste que se vaya”. Para mí, y lo seguí muy de cerca, claramente el “procés” tiene una lógica segregativa que, sin lugar a duda, a los analistas nos debería poner en guardia.
Convengamos en algo: No estaban, ni están dadas las condiciones para la independencia. Desde Mas en su famoso cartel publicitario emulando a Moisés se ha hecho una campaña para mantener animados a los fans del “procés” con una gran cantidad de mentiras que nadie se preocupo por cuestionar pero que a la vez nadie se creía, sin embargo, funcionaban (Paro cero, seremos Suiza, Dinamarca, Eslovenia, Israel y Rusia nos darán apoyo, votando lo lograremos, Europa nos reconocerá, a España no le quedará otra opción que aceptarnos, ahora es el momento)
Nada de esto tuvo el objetivo de acercar mas gente al proyecto. Nadie se preocupó porque con un 48,7% por ciento de votos se pusiera en marcha este “procés” (el sistema parlamentario daba mayoría). Ni que organizaciones parapolíticas (que no votamos) intervinieran activamente en las decisiones de los últimos gobiernos de Cataluña.
Me pregunto: Si de verdad se buscara la independencia, ¿se ha de hacer de esta manera? Obviamente no.
Propongo una hipótesis: El “procés” buscó fracasar. Como analistas estamos advertidos de ello. Sino ¿por qué la urgencia?, ¿por qué las mentiras?, ¿por que con una minoría? ¿Es este el destino trágico de quienes viven en Cataluña?
De lo que se trató fue de poner en marcha una revolución (no nos asustemos con esta palabra). Sin embargo, para hacer una revolución se han de hacer unos cálculos. Evidentemente hay un menos del lado de los dirigentes del “procés”. Una revolución se hace por necesidad, con sangre, con muertos. No con gente que tiene el estómago lleno. No con menos de la mitad de la población.
Los líderes de una revolución calculan, cuentan. Los líderes del “proces” son activistas tocados por la pasión de la causa pero que no han medido las consecuencias y que se sacrificaron por una causa mientras sus fans los siguen por internet. Da tristeza ver lo que les ocurre estas últimas semanas a muchos de ellos. Generan empatía. Hay algo de “pobre gente”. Me pregunto ¿en manos de quienes estábamos?
Otra prueba de que las condiciones no están dadas es que el gobierno español gobierna con el 155 y aquí no pasa nada. Hay personas encarceladas (seis meses) y aquí no pasa nada (algunas marchas y poca cosa más) Se reprimió a mucha gente y aquí no pasa nada.
Como mucho algunas personas (pocas), lucen el lazo amarillo que me recuerda demasiado a la estrella de David. El lazo se convierte en una pieza de resistencia al revés.
La vida continua con bastante normalidad. Para pensar.
Cuando se hizo el referéndum acompañe a mi hijo que quería votar. Había una larga cola y a los que tenía cerca les pregunte que votaban y por qué. Me decían que seguían a sus líderes. Les preguntaba si creían en la ruptura y me decían ya se verá. Exactamente igual que hace 27 años cuando yo hacía las encuestas. No había una reflexión seria que indique que ese referéndum no tendría ninguna validez y que a la vez excluía a mucha gente, a quienes pensaban diferente.
Es muchísima la gente que no está por la labor, por las razones que sean.
Los lideres del “procés” siempre han dirigido sus mensajes a los propios. Las perfomances de colores organizadas por las organizaciones parapolíticas (que traen reminiscencias del pasado) no tenían interés en captar más gente sino en que el “nosotros” cobre más consistencia, para eso se disponía además de una pléyade de intelectuales y comunicadores (las redes sociales han funcionado a tope) que transmitían permanentemente los mensajes. Asistí a discusiones bizarras acerca de si Cataluña debería tener ejército o no.
Sobre el uso de los significantes: ¿Los analistas no decimos nada?
A quien piensa distinto se lo descalifica diciéndole que es un fascista o unionista. El estado español es “franquista” (el grado de autonomía de Cataluña no es pensable en ningún país de Europa, veamos el ejemplo de Francia) y como si Cataluña estos años fuera el ideal de la democracia. Se crea el “nosotros y vosotros” inclusive dentro de Cataluña. Con menos del 50% de los votos se cambiaron las leyes del Parlament y eso se considera democrático. Se habla de democracia sólo si se vota en el referéndum que la ley española no contempla, esto lleva a discusiones interminables a cerca de legalidad y legitimidad. Se asocia independencia con libertad, propongo preguntar a los eslovacos o a los checos cuán libres se sienten. La libertad para ellos estaba en función de la opresión del comunismo y ahora de la economía neoliberal, no de la separación de Checoslovaquia.
Finalmente, sobre la violencia: El gobierno español reprimió de manera violenta y lo sigue haciendo encarcelando a los presos de manera preventiva. Sin embargo, lo que ocurrió en el Parlament en septiembre con el cambio de leyes fue tremendamente violento. Que no haya violencia física no significa que el “procés” sea pacífico.
Es decir, se instituyó un relato por el cual hubo una apropiación de significantes puestos al servicio del discurso del amo con la función de segregar: Estás conmigo o contra mi. Ningún matiz es posible, no hay lugar a la interpretación.
Del lado del gobierno español vemos que se ha encaminado por una vertiente autoritaria, sin lugar a duda. Esto nos afecta a todos, no sólo a los independentistas, no sólo a los catalanes. Seguir tomando la parte por el todo da alas al gobierno. Se consigue exactamente lo contrario de lo que se busca. ¿Qué alianzas se han creado estos años tanto en Cataluña como fuera para oponerse a este gobierno?
Si este gobierno, que no entiende y rechaza lo particular (síntoma) de Cataluña, sigue en mucho es debido a un fracaso de la política. También en Cataluña.
Si pensamos el “procés” como un mecanismo de repetición, lo que ha pasado estos últimos años es un fracaso (uno más) y nos quedará para la historia (ya se ha bautizado una plaza en Girona con el nombre de “1 de octubre”). Se ha hecho un flaco favor a la particularidad o singularidad catalana. La del idioma propio, la de la cultura propia, la del Factor C propio. Tengo la impresión de que esta generación renunció a eso.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Rel i Llamp - octubre 2018

16/10/2018 —  Carta Aberta da Escola Brasileira de Psicanálise em defesa da Democracia. —  Les discours qui tuent. Forum Zadig en Belgiqu...