|
|
|
16/04/2018
La creació de Rel i Llamp fou decidida per Jacques-Alain Miller el dia 13 de Maig de 2017 com a grup impulsor a Catalunya de la xarxa Zadig (zero abjection democratic international group), la xarxa internacional feta de nusos per impulsar l’acció lacaniana en el camp de la política. Rel i Llamp forma part així del seguit d’iniciatives que es desenvolupen arreu del món on les Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi sostenen les seves activitats de formació en l’experiència comuna que anomenem l’Escola-subjecte[1].
Aquesta experiència va rebre un nou impuls, una interpretació de fet, amb la proposta escrita per Jacques-Alain Miller al seu text “Camp Freudià, Any zero”, de l’11 de Juny del mateix any. Subratllem un mateix significant, una xifra de fet, que es repeteix en les dues expressions: zero. Si ho llegim com convé, això vol dir posar de nou el comptador “a zero”, però vol dir també fer un tall, una escansió —és el terme que fem servir al camp de l’experiència analítica— per resignificar tot allò que hem comptat fins ara, tot allò que ens ha portat on som en el desenvolupament del Camp Freudià com a experiència col·lectiva des de fa al menys quatre dècades de treball. I, cal dir-ho, hem comptat molt i bé, som ara molts a comptar-nos en l’experiència analítica de l’Escola Una, també a Catalunya.
És un fet, la psicoanàlisi d’orientació lacaniana és avui un moviment internacional, transnacional, translingüistic, transidentitari, que ha tingut al nostre país un dels seus camps base més importants i significatius. Hem estat punta de llança de la creació de les Escoles de l’AMP que avui existeixen arreu del món. I ho hem estat —recordem-ho— amb un posició, amb un treball, que ha estat exemple del tarannà que cal mantenir en aquesta experiència: “Se sol mencionar, per la sorpresa que produeix o per les burles que provoquen, les discòrdies i les escissions dels psicoanalistes. Cal que se sàpiga que a partir de Catalunya fou possible invertir aquest procés nefast.”[2]És el que Jacques-Alain Miller podia escriure l’any 1996 en la presentació de l’Anuari de la Secció de Catalunya de l’Escola Europea de Psicoanàlisi, després d’haver treballat amb nosaltres en la construcció d’aquella Escola que va ser el gresol de l’actual Escuela Lacaniana de Psicoanálisis a Espanya. I fou així a partir del treball sostingut de grups diversos que van saber reunir-se en un “Grup únic”.
El mes de setembre passat, a partir de les indicacions de les instàncies de la mateixa ELP i de Zadig-España, vam considerar millor posar Rel i Llamp “en souffrance”, malgrat que l’espai de debat que havia obert semblava més que mai necessari. A alguns col·legues els va saber greu, no entenien per què posar en suspens un espai de treball i de debat que els semblava prou interessant. D’altres creien que no tenia sentit un nus de la xarxa Zadig a Catalunya al costat de la xarxa Zadig-España. Convenia, a més, ajuntar forces en l’organització del XIè Congrés de l’AMP, que acaba de celebrar-se a Barcelona amb un notable èxit, i això també va ser un fet a tenir molt en compte per fer aquest pas. Així i tot, els esdeveniments polítics i socials que han anat succeint des d’aleshores ençà a l’Estat espanyol reclamaven un treball d’elaboració i de conversa en la nostra Escola. Pot haver-hi interpretacions diverses, però ningú nega ja la greu situació que vivim, especialment a Catalunya.
D’altra banda, col·legues de l’Escola de Bèlgica o de França s’hi han interessat especialment: el nus de Zadig a Brussel·les, “La Compagnie d’Erasme”, ens convidava el passat mes de gener a una conversa pública sobre el tema de Catalunya i els Estats-nació d’Europa[3]; Nathalie Jaudel, membre de l’ECF, ens feia una llarga entrevista sobre el mateix tema que serà publicada pròximament.
Durant aquest temps l’anomenada “qüestió catalana” s’ha vist clarament desplaçada cap a la problemàtica de la preservació dels drets civils, polítics i d’expressió. Allò que el mes de setembre passat va motivar un senyal d’alerta en un Comunicat de la Comunitat de Catalunya és ja avui un fet que demana una elaboració i una lectura per la nostra banda. És necessari preguntar-se si el discurs analític pot seguir fent la viu-viu en aquesta conjuntura. N’estem segurs que no, i aquest és el motiu que, un cop acabat el XI Congrés, fem sortir ja Rel i Llamp del congelador.
La conversa —no la suma de monòlegs— és ara més que mai necessària si volem respondre a aquesta conjuntura que toca el més real dels lligams socials. Per molt menys ens hem mogut a d’altres llocs i en altres moments. Si aquesta Escola es va crear va ser amb una conversa i una elaboració constant sobre el real del grup analític. És el que vam saber fer en el moment de la seva creació, sempre amb l’entusiasme, amb el bon humor i amb el respecte per les posicions diverses.
En sabrem ara, de nou? Ara, però, cal saber-ho fer amb el zero, xifra del subjecte d’aquesta experiència, sempre analítica, que anomenem Escola. Això vol dir també ara —No t’hi adormis! El que has obtingut no val pas més del que hi segueixis posant i apostant, del que estiguis disposat a arriscar-hi.
Així doncs, Rel i Llamp convocarà properament noves reunions i impulsarà activitats en la lògica i l’orientació de la xarxa Zadig, seguint d’a prop també el que facin el seus nusos germans de Zadig-España i la resta de la xarxa internacional.
Miquel Bassols
(Coordinador de Rel i Llamp)
11 d’Abril de 2018
[1]Cf. Jacques-Alain Miller, “Teoria de Torí”.
[2]Jacques-Alain Miller, “Preàmbul” de l’Annuari de la Secció de Catalunya de la École Européenne de Psychanalyse1996.
[3]El dia 30 de Gener de 2018 els col·legues de “La compagnie d’Erasme” van organitzar un Forum obert al públic amb el tema “El suïcidi dels Estats-nació”, dedicat a l’Estat de dret, les nacions d’Europa i Catalunya. Juntament amb mi, van intervenir-hi Alexandre Stevens, impulsor de “La Compagnie d’Erasme”, i Antoine Cahen, Secretari de la Comissió Llibertats Civils, Justícia i Afers interns del Parlament Europeu.El debat fou ampli i intens, prova del gran interès que el “símptoma Catalunya” té pels nostres col·legues belgues i flamencs. Les intervencions poden trobar-se a Lacan Quotidien i al Blog Zadig-España.
Vaig enviar un esborrany d’aquest text a uns quants col·legues que han tingut l’amabilitat de respondre’m amb observacions i crítiques que aprecio de veres. Fruit d’aquest intercanvi he modificat el text en algunes frases. Adjunto aquí alguns fragments dels comentaris que he rebut i que em semblen un bon inici de la conversa que demana la nostra Comunitat. Els propers podeu enviar-los a l’adreça de Rel i Llamp i seran publicats, complets i amb el nom de l’autor, en la llista electrònica només dels membres de la Comunitat de Catalunya. MB
relillamp@gmail.com
— "Sobre el 'silenci instal·lat', crec que seria interessant diferenciar, si és un silenci entre els col·legues que no parlem segons què, sota la base que 'ja sabem' el que pensa l’altre (i que no és el mateix que un), del silenci que s’hauria instal·lat en el nivell del treball d’escola. Personalment crec que són dos nivells diferents, i, al mateix temps, potser tenen una incidència: el prejudici faria de tap per tal que es pugui pensar què caldria i què no tractar des de l’Escola, des de la pertinença del discurs analític. La conculcació dels drets socials i polítics i l’ús de la repressió per part del Estat Espanyol... En aquest punt crec que hi caben altres lectures i matisos. No perquè no sigui així, sinó perquè no seria només així..."
— “De fet no hi tocaria ni una coma. M'agraden molt les referències a la transnacionalitat, translingüisme i transidentitat. Són significants que he fet propis. Penso que l'actual situació dels drets civils i polítics a Catalunya i la deriva autoritària de l'Estat espanyol demanen una resposta per part de tots. En el cas de la Comunitat analítica penso com tu que cal que sigui dialogada, consensuada i que faci front a allò que amenaça l'exercici lliure de la paraula.”
—“Llegeixo que el pas al congelador es va fer en gran part per no perjudicar el Congrés... secundàriament a les indicacions de les instàncies de la ELP. Ja ho havíeu dit a l’aturar l’activitat, em sembla, però ara em duu a pensar que això vol dir que Rel i Llamp remou alguna cosa. Doncs em sembla bé, potser és el millor que ens pot passar. Parlar per tal que resti tot igual sempre ens ha semblat bastant trist, oi? La divisió d’opinions és un risc que no hem de desconèixer, sí, ja n’hem tingut un tast abans del pas al congelador i és realment delicat. La política toca el gaudi dels cossos, no ens deixa indiferents. Caldrà maniobrar i comprovar fins on arriba el nostre saber fer amb el zero, com dius. Coincidim en la expressió “silenci instal·lat” i “greu situació”...”
— “Crec que per rellançar de la bona manera "Rel i Llamp” en el debat de la xarxa Zadig caldria evitar la redacció d’alguns punts del redactat del teu text i abstenir-se d’utilitzar termes com: "silencis”, “pors” o “fugir de la discussió”. Per exemple, escrius: “És sorprenent el silenci que s’ha instal·lat sobre la greu situació́ que vivim, especialment a Catalunya, on la conculcació́ dels dret socials i polítics...”. També evitaria caure en comentaris sobre els tímids ("prou tímid") o bé insistir sobre el silenci ("Així́ i tot, el silenci persisteix"). No crec que es pugui “descongelar” res tal com estan les coses ara mateix. Tampoc ajuda massa parlar de la por ("o bé és la simple por?”). Segons el meu parer, crec que es pot rellançar el debat si et centres en la lluita pels drets civils i sobretot no caure en debats identitaris que puguin tancar portes.”
— “Treure del congelador Rel i llamp és prudent. El silenci, o millor dit el taceo, i els estirabots d’uns i altres sobre —i aquí és on penso que pots considerar alguns afegitons—: 1) el futur d’Europa més enllà dels estats nació —penso que el que està esdevenint a Catalunya serà de referència en un temps a l’Europa que esperem que no mori en els mercats comuns i que, també, cal llegir-ho com la bona sortida al nacionalisme català—, 2) el desig de llibertat —expressió ben construïda en el text de Laurent pels Fòrums italians— és quelcom que de la subjectivitat contemporània cal que els psicoanalistes esbrinin —rere de la llibertat hi ha posicions del parlêtre diverses… però que sovint fan lligam entre les noves soledats i aïllaments de l’individualisme de masses. Tant un assumpte com l’altre podem debatre’ls… Ens convé fer-ho. Amb discreció. Tu ho has dit algun cop. Sorprèn la passió d’autoritarisme que trobem en les nostres files marcials… Sembla que l’infantilisme de la transferència ens estalviï dols de tota mena… També d’aquells temps llunyans on el NP i l’Èdip eren la balisa…”
—“Me parece que restablecer la conversación es un paso importante, necesario, ante la situación tan alarmante que vivimos. [...] Respecto al primer gran párrafo no tendría nada que objetar ya que sitúas muy bien el punto de partido desde "Cero". En el segundo párrafo me gustaría mas "En souffrance" que "en el congelador" y creo que estaría bien explicar algo de las reacciones que se produjeron para su suspensión; ¿por qué no? Amén del asunto del Congreso. [...]Quizás dejaría al "Estat espanyol" fuera por el momento! Hay cosas que están en la raíz (estructural) de lo que sucede ahora y de eso da cuenta el silencio de la censura que vemos aparecer por todas partes y al que enfrentas muy bien con la acción lacaniana que ha de ser "sense por".
—“Pel moment, la meva resposta és que es tracta de parlar, com sempre ho hem fet, de les formes en que en tot discurs de l’Amo es posa en joc l’esser de gaudi. Es tracta de fer-ho advertits, tenint cura del propi, i preservant l’Escola d’això. Evidentment, sense garanties. Però crec que aquest és el repte, en el qual es juga la nostra capacitat com a analistes per consentir a les discrepàncies.”
—“Molt bé, Miquel, valent de fer aquesta aposta. Però aquí alguns dels meus dubtes, de les meves inquietuds: Zadig és per fer entrar la psicoanàlisi a la política i no pas a l’inrevés. Com fer-ho sense que això esdevingui una denúncia de les identificacions de l’altre? De vegades m’ha semblat que denunciem les identificacions dels altres fent ús de la “lange de bois” que ens és pròpia, massa cops. Aleshores em dic: ser psicoanalista és no tenir cap, cap prejudici. Si no ho podem fer en el debat polític, vol dir que tampoc ho sabrem fer a les consultes? És Zadig, doncs, un retorn sobre la nostra pràctica també? Com parlar de la política sens infatuar-nos del discurs analític? Només se m’acut una manera: parlar més des de la posició d’analitzants i no pas de psicoanalistes… Podrem, com a comunitat, estar-ne a l’alçada? Entenc que la teva aposta només es pot prendre des d’aquest punt de partida. Entenc que una veritable conversa només es pot donar si s’ha travessat l’imaginari. Tan de bo que ho sapiguem fer! Tan de bo sapiguem encarnar l’enunciació analítica també en el social!
—"Voldria dir-te, d'entrada, que m'agrada molt el text, que és encoratjador i que divideix prou com per a sentir-se concernit. I que m'alegra molt que no hagis retrocedit a portar endavant Rel i llamp. M'interessa sobretot el desplaçament que hi percebo de la "qüestió catalana" al tema de la "conculcació dels drets civils i d’expressió". La qüestió catalana és sens dubte apassionant però em sembla que abordar-la directament la decanta, sense que es pretengui, a qüestions identitàries. I si això succeeix, la conversa es fa impossible. Almenys és el que se m'ha fet evident en els darrers mesos. No estic segur que els analistes estiguem a resguard del pes de les identificacions, sobretot si aquestes formen clarament part de la resta amb la que es resol el final d'una anàlisi. Abordar-la directament ha produït tensions diverses i, personalment, m'ha fet callar allí on es volia, on volia, el debat. La qüestió dels drets civils i d'expressió, de l'ús de la força, de l'autoritat, em semblen qüestions de molt més calat per a les que cap codi civil té respostes conclusives. Si la llei i, en el seu defecte, les normes, es mostren incapaces de regular l'expressió violenta en el cos a cos, no implica això que estem davant d'un real? La sortida de l'atzucac, que planteges en el teu text, és per a mi una invitació a l'elaboració. Per cert, la frase "El que has obtingut no val pas més del que hi segueixis posant i apostant, del que estiguis disposat a arriscar-hi" és un dard que toca el blanc! O no és això el que esperem dels post-analítics!"
—"Em sembla un text de represa molt clar i cuidat, si un vol estar al lloc que ens pertoca: el d’escoltar les polítiques singulars, i de llegir la política del propi temps. Per escoltar cal sostenir el desig de saber, donant lloc a alguna cosa que causa diferència.... Seria desitjable que a l’Escola es puguin escoltar tots els posicionaments possibles […] hi ha molt a parlar: el silenci, la repressió, la persecució i la judicalització de les suposades llibertats d’expressió … Miller ha estat fort en el discurs de la psicoanàlisi per la seva defensa incansable de la llibertat de la paraula, matèria primera del discurs que sostenim i que amb REL I LLAMP tenim l’oportunitat de fer-lo més viu i avançar des del més fort desig de saber fins al final, si en sabem prou. És molt bonic, i necessari, el no cedir al silenci, l’acomodament, la por, …. que com a analistes hem de poder posar a treballar, senzillament, perquè és això el que fem”.
— "El teu text m’agrada molt i em sembla adient amb el moment que vivim a Catalunya.El debat hauria de ser en una llista tancada. No obert en Internet."
— "Me parece una buena idea “descongelar” Rel i Llamp para retomar el análisis de la situación política desde un punto de vista psicoanalítico.
Si te soy sincera, por mi experiencia al haber hablado de ello con bastante colegas, te confieso cierto reparo. Es un tema tan polarizado… Quizá estaría bien desplazar el eje de la discusión hacia el déficit de libertades y derechos, sobre todo en relación a la libertad de expresión. más que sobre la cuestión específica del síntoma Catalunya."
— "Coincido plenamente en la necesidad de mantener un debate abierto en nuestra comunidad sobre la deriva autoritaria y muy inquietante que está tomando la situación política. Y,como señalas, ahora finalizado el Congreso y más aligerados de tareas, se abre un momento oportuno. Sobre el alcance y los medios del debate mi opinión es que, teniendo la perspectiva de los meses anteriores y de las actividades que ya realizamos, seria muy conveniente situar el "síntoma Catalunya" en el marco más amplio del conjunto de acciones represivas del estado español (tuiteros, periodistas, ley mordaza,...). El caso catalán se entiende mejor, manteniendo su especificidad, en esa negación de la singularidad que forma parte del discurso autoritario y cada vez más xenófobo de la derecha española. Por otra parte, creo que esta estrategia global sumaría más fuerzas, tanto dentro de nuestros colegas como en el exterior de la escuela y de la red Zadig en su conjunto."
—“Crec que segueix actuant el silenci, en el si de la nostra comunitat i de la nostra escola, respecte al tema, recent i tant important, de la pèrdua de democràcia i vulneració dels drets humans. Ho plantejo així de senzill perquè crec que el més important en aquest present immediat es fer existir la conversació, en el si de la nostra comunitat i de la nostra escola, tant per fer respectar les singularitats com tu bé expliques en l’article d’avui, respecte de l’estat i l’autonomia, com per retornar a la democràcia i els drets de les persones empresonades i ben lluny de casa, per més patir d’ells mateixos, familiars i amics. Descongelar "rel i llamp” en aquests moments no sé si es una bona estrategia per fer existir la conversació sobre el tema entre tots els membres de la ELP que vulguin conversar. Com fer-ho, perquè una cosa no empitjori l’altra?”
— “Por mi parte te animo a que retomes la iniciativa de Rel i Llamp y convoques nuevas reuniones. La Conversación – no la suma de monólogos – es como siempre necesaria en la lógica de la Escuela, para tratar y cernir el real en juego del grupo analítico.”
— “Quan es va crear [Rel i Llamp] era un objecte estrany, molts de nosaltres (m’incloc) no enteníem què era i per alguns es va produir un rebuig, mentre que per altres es van posar en marxa els temps lògics per mirar de entendre què era això i quina falta venia a senyalar (el que per cert no ve gaire de gust), i pot ser va passar també una mica de cada [...]Hem pogut verificar els últims mesos, a l’escena política i social al nostre país, fins a on pot arribar el rebuig i la repressió en aquest sentit, i el terrible patiment, per moltes persones, que es condensa en la frase lapidaria de “quieren romper España” [...] En segon lloc, dir-te que el teu text m’agrada molt. En la meva lectura, trobo una aposta ètica, decidida i amable, que inclou i convoca a cada membre, per intentar, una vegada més, obrir un espai de debat i de conversa. En aquest sentit, trobo fonamental que facis una referència directa al silenci instal·lat a la nostra comunitat. [...] Agraeixo llavors el teu text i la tasca dels companys del grup impulsor Rel i Llamp, i que surti del congelador en aquest moment dos. Sens dubte, el pitjor és continuar deixant que perduri el silenci.”
— "La democracia es muy frágil, el estado de derecho lo es todavía más. De hecho, las democracias son un estado de cosas, un régimen, de lo más incómodo que hay. No hay nada más incómodo que un sistema democrático, de ahí que siempre esté en construcción porque siempre está en riesgo de desmoronarse... Es un trabajo incesante. Por ello mismo, no estoy seguro que a ese trabajo incesante le convenga el significante “Zero”, (el cual no me gustó desde la primera vez que lo escuché), pero sí que le conviene algún tipo de algoritmo que represente ese trabajo incesante que no tiene fin... Por tanto, sacar del congelador cualquier iniciativa que apunte en esa dirección será bienvenida. Y no sólo porque “És sorprenent el silenci que s’ha instal·lat sobre la greu situació que vivim, especialment a Catalunya, on la conculcació dels drets socials i polítics va de bracet amb un ús de la repressió per part de l’Estat espanyol...”, sino porque esa misma represión abarca a ese mismo Estat espanyol, y viene ocurriendo desde hace muchos, muchos años (la cantidad de colectivos despreciados, humillados, ultrajados, vilipendiados, etc., a manos de los aparatos administrativos del Estado es infinito) sólo que ahora se ejerce de forma todavía más intensa y extensiva con ley de fuego en mano de hierro -y siempre, siempre, siempre a conveniencia de parte. Como nada más y nada menos depuso en sede judicial un alto cargo de la autoritaria(1) administración del Estado ante otro juez -también autoritario y que por ello mismo no abrió de inmediato diligencias contra dicho cargo-, una ley: “Cuyo cumplimiento está por encima de la convivencia ciudadana”; es, por ahora, la frase del siglo. Así que, no es sólo que el asunto catalán y todo lo que conlleva sea el síntoma de una españolización que por ello mismo nunca lo es, ya que nunca se acaba de cerrar, por suerte, sobre sí misma, o de un autoritarismo que amenaza, si no lo ha logrado ya, convertir el supuesto régimen democrático en una democracia zombi. Sino que dicho asunto también es un síntoma para los sí mismos llamados catalanes. Y si esto es así, pues vaya, ¿qué hay de más irresistiblemente atractivo para un psicoanalista que un síntoma? Es el caramelo a la puerta de nuestra Escuela."
(1) Por ahora, hemos optado, -muy, pero que muy a regañadientes-, ser educados en el uso de los significantes; por ahora.
Després de rebre tots aquests comentaris, se’m fa més palès encara el convenciment que calia fer sortir Rel i Llamp del seu estat “en souffrance” —mai més ben dit— i trencar el silenci en què s’ha mantingut aquests darrers mesos. Aquests textos, un cop posats i llegits en sèrie, em fan entendre que aquesta Escola-subjecte és ben viva i que mereix la pena i el treball que hi posem. Només calia fer-li-ho saber perquè cadascun dels seus membres ho posés negre sobre blanc, cadascun a la seva manera, cadascun en el seu lloc de subjecte singular.
Caldrà ara no aturar-se, fer córrer aquest regueró de pólvora i fer-lo arribar també als altres racons de l’ELP si ens és possible, despertar-la del somni de la neutralitat i del monòleg autosatisfet d’un mateix, per fer de Zadig el que ha volgut ser des del seu naixement: una extensió de l’Escola en l’opinió pública i en la política.
Convido a cada membre a seguir contribuint en nom propi a un debat que hem sabut començar amb un to de respecte que ha de ser exemple per a tots els altres llocs de l’Escola. I enviar els seus textos i contribucions a l’adreça electrònica de Rel i Llamp. (MB)
relillamp@gmail.com
|
|
|
|
|
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada